(PRIMER ACTE)
I. EL PRINCIPI COMENÇA DESPRÉS DEL FINAL I EL FINAL ACABA QUAN COMENÇA EL PRINCIPI
Lluny queden ja aquelles “SOL FA” de l’inici! Sonen les dos últimes notes, RE DO, i el teló cau pel seu propi pes. Una altra funció disfuncional finalitzada. El públic s’alça i aplaudeix mentre abandona les butaques entre veus i riallades, conservant encara la rojor a les galtes a causa del descarat final que acaben de veure. A poc a poc, s’enfilen de dos en dos pel passadís central en direcció a la porta de l’eixida fins a desaparèixer.
En contra del ramat s’obri pas entre la gent, amb dificultats, una doneta xicoteta amb els braços despenjollats fins a més avall de les costelles, passant-li la cintura i fins a les anques. Són molt llargs i desproporcionats, respecte a l’alçària del tronc i les cames. Vesteix amb una camisa blava embotonada fins al coll amb una butxaqueta sobre el pit esquerre, les mànegues de la qual no li arriben als canells, i du una falda volada de tres quarts i del mateix blau que la camisa, estampada a floretes rosades.
En eixir del tumult, apareix una lluentor dels seus peus que crida l’atenció. Calça unes sabatetes de xarol negre, de dos ditets de tacó i una tireta que creua sobre l’empenya fins a tancar baix del peroné amb una sivella platejada. Recorre la catifa a passets lleugers i cada dos passets fa un botet, fins a arribar al peu de l’escenari.
En aplegar a la primera fila de la platea, l’obstinada senyoreta s’asseu sola i espera confiada el primer acte de la pròxima peça. Després d’acomodar-se a la butaca, amb la parsimònia de qui es prepara per a un distingit esdeveniment, comença a fer-se el monyo: Primer es pentina la cabellera grisenca amb els dits; a continuació se’ls enrosca sobre ells mateixos; i per últim sosté el figó amb una mà, mentre amb l’altra els travessa amb el ganxet de plata, regal d’alguna amiga de la infància.
II. UNES QUANTES PERSONES CREEN DISPOSITIUS PER MESURAR EL TEMPS, QUE ES PROPAGA DE MANERA LÍNIAL I CÍCLICA, EN ESPIRAL, PER A LA RESTA DE PERSONES QUE SEGUINT EL PAS DEL TEMPS ESTABLERT, VIUEN EL TEMPS SUBJECTIU I EL PERCEBEN INDIVIDUALMENT
“El temps és una realitat que quan no s’hi pensa se sap el que és, però quan s’hi pensa s’esmuny de la comprensió.”
San Agustí
El rellotge colgat de la llotja central és l’encarregat de mesurar, amb precisió, el pas del temps. És el responsable de comunicar-li a tot el que el mire, l’hora i el minut exacte. I el seu enunciat, com el de tots els rellotges que ens rodegen, afecta a tota persona que forme part de la societat, dins o fora del teatre.
El funcionament d’aquest tic, tac que presideix el pati de butaques és molt semblant als primers mecànics antics. Els minuts discorren d’un en un, cada seixanta segons i s’agrupen de quinze en quinze formant els quarts. Cada quart d’hora té el seu propi so que l’identifica. Els codis sonors són senzills perquè tothom els desxifre: el primer quart d’hora, tong!; el segon, tong, tong!; el tercer, tong, tong, tong!; i l’últim s’acomiada de l’hora present per donar pas a la nova, avisant-nos de quina és tocant tants cops com el seu número.
Quasi ningú pot fugir de l’hora que marquen els milers de rellotges que conviuen amb nosaltres. Cada persona té la llibertat d’actuar com a ama o esclava del seu temps. Hi ha persones que temen el pas del temps i lluiten contra ell amb distintes estratègies per distorsionar-lo. Unes romanen immòbils o es mouen lentament per tal de frenar-lo. Altres es menegen ràpidament per l’espai per accelerar-lo. Cap d’elles aconseguirà mai intervenir en el seu funcionament. El pas del temps continuarà sempre inalterable cap endavant, al mateix ritme per totes les persones. El que sí que canviarà serà la interpretació de cadascuna sobre l’estona transcorreguda, i sobre el que significa per a ella.
Totes les persones que omplin i després buiden les distintes parts del teatre viuen sota la influència del rellotge. I l’hora del començament de l’obra serà el mateix per totes elles: des de les que ocupen les butaques fins les transformen la seua veu i el seu cos en el vehicle de l’obra. Però cadascuna viurà el seu temps fins a l’arribada al teatre, així com, el període de la representació de l’obra de manera distinta. I cap d’elles estarà equivocada. Una altra qüestió serà els prejudicis que cadascú ha aprés sobre les distintes interpretacions del pas del temps.
III. LA QUE ESPERA
L’espectadora solitària de l’única butaca ocupada, espera amb desassossec el miracle que ànsia. Cavil·la els pros i els contres, els possibles desenllaços, la identitat que acudirà a la seua crida, i tot el que se li ocorre ho analitza per si de cas… Tota la palla que habita el seu cap li altera la progressió del temps i acaba per percebre els quarts com si foren hores.
Passà una estona, i l’avís d’en punt, li detonà la impaciència del dubte “Vindran?”, ja no sap on posar-se. Havia convidat a totes les amigues més destacades que l’havien acompanyada des del parvulari fins a la trentena, amb l’objectiu que de totes, almenys una assistiria a l’obra seguda al seu costat.
“Vindrà aquella companya a la qual volia com una germana? O l’amiga que es va fartar d’escoltar-me els drames? Segur que alguna vindrà!”, s’autoanimava mentalment. Però no les tenia totes.
