Hui m’he adonat, amb una lucidesa ferotge, d’una realitat que fa anys em murmura per dins:
he permés que em trencaren —amb paraules, gestos, absències—
només per sentir que encaixava en algun lloc.

Una habitació. Una xiqueta asseguda enfront d’un foli en blanc. Un llapis i una goma d’esborrar. Una intenció li travessa el pit, recorre el muscle i el braç dret fins a arribar a la mà. Un impuls agafa el llapis i una veu interior li suggereix per primera vegada: Escriu xiqueta, escriu…

Per un 2025 on tots els desitjos vinguen multiplicats per infinit.