Aquest espai és per a elles. Per a les que van resistir escrivint en silenci. Per a les que no es van rendir. Per a les que van florir en el sotabosc, amagades sota la molsa, entre l’oblit i la dignitat. Per a les que van escriure des de la pell endins, amb la ferida lluminosa oberta com una llàntia.
Invocació a qui va resistir escrivintInvocació a la veu que no es va rendir

Ací les invoque.
Amb la veu, amb la sang, amb els dits.
Perquè quan les seues paraules travessen la meua carn,
ja no estic sola.
Sóc constel·lació, espill, continuïtat. als dits, t’invocaré…
A Maria Beneyto, mestra d’ombres i arrels
Tu escrivies quan no tocava.
Quan no hi havia lloc per a nosaltres, ni llengua que ens acollira senceres.
Vas escriure des de les vores, des del marge, des de la nit. I allí, vas alçar una veu ferma i clara com una espasa. Una veu que jo, dècades després, vaig trobar com qui descobreix un mapa secret: la genealogia de la resistència escrita en veu baixa.
Et van dir dificilíssima, com si això fos un defecte.
Dificilíssima per dona, per poeta, per solitària, per insubmisa.
Per escriure en valencià i en castellà sense demanar perdó.
Per ocupar espais que no et volien.
Per mirar el món de fit a fit i no callar davant la injustícia.
Per parlar de la mort, del cos, del país, de l’ànima, sense concessió ni disfressa.
Per tot això et van intentar arraconar.
Per tot això et recordem.
Tu vas fer trinxera amb cada vers.
Vas obrir camí en la pedra, sense espectacle, sense altaveu.
Però el teu silenci escrivia el nostre futur.
I nosaltres, les que hem vingut després, t’escrivim a tu amb cada poema que no calla.
Maria Beneyto: gràcies per ser difícil.
Gràcies per ser la clau de moltes portes que ara podem creuar.
Gràcies per parlar-nos quan ningú no ens anomenava.

L’ENGANY, Maria Beneyto, (Poesia 1952-1993)
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: “Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra…”
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort…
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
de la vida.
Et cride des de la meua ombra…
Amb sal a la llengua i foc als dits, t’invocaré…
Tu que vas sembrar la veu en la ferida, vine…
A Clarice Lispector, la bruixa del jo fragmentat
Tu escrivies quan no tocava.
Quan no hi havia lloc per a les dones que pensen massa, que s’interroguen, que es miren des de dins. Vas escriure des del buit, des del mirall trencat, des de l’espessor de l’ànima. I allí, vas deixar una veu feta d’escletxes, una veu que no demanava ser entesa, sinó viscuda. Jo et vaig trobar molt després, i llegir-te va ser com mirar-me per primera vegada sense filtres: crua, estranya, desperta.
Amb tu vaig entendre que no cal encaixar. Que el desencaix també és una forma de pertànyer. Vas donar forma a allò que mai no havíem sabut com dir: la por, el desig, l’absència, el jo múltiple i desbordat.
Et llegia i em sentia menys sola. Menys culpable per no ser lineal, ni ordenada, ni explicable.Clarice, gràcies per escriure el que ningú s’atrevia a escriure.
Per parlar del silenci com qui escriu un crit.
Per ensenyar-nos que la veritat també pot ser estranya, i que la bellesa pot ser trencada.
LA SOLEDAD DE NO PERTENECER, Clarice Lispector, Aprendiendo a vivir, Traducción de Elena Losada. Siruela. Madrid, 2004
Estoy segura de que en la cuna mi primer deseo fue el de pertenecer. Por motivos que ahora no importan, debía de estar siendo que no pertenecía a nada ni a nadie. Nací por nacer.
Ya en la cuna sentí esta hambre humana y ha seguido acompañándome toda la vida, como si fuese un destino.Precisamente porque es tan fuerte en mí el hambre de entregarme a algo o a alguien me volví bastante arisca: tengo miedo de revelar cuánto lo necesito y lo pobre que soy. Sí, lo soy, muy pobre. Solo tengo un cuerpo y un alma. Y necesito más que eso. Quién sabe si empecé a escribir tan pronto porque, al escribir, por lo menos me pertenecía un poco a mí misma, aunque eso sea solo un triste facsímil.
Con el tiempo, sobre todo en los últimos años, he perdido la capacidad de ser persona. Ya no sé cómo se hace. Y una forma nueva de la “soledad de no pertenecer” ha empezado a invadirme como la hiedra de un muro.
La vida me ha hecho de vez en cuando pertenecer, como si lo hiciese para darme la medida de lo que pierdo cuando no pertenezco. Y entonces lo supe: pertenecer es vivir. Lo sentí con la sed de quien está en el desierto y bebe con ansia los últimos tragos de agua de una cantimplora. Y después la sed vuelve y camino realmente por el desierto.
Invocació a la paraula
Hui he vist el llibre.
No amb els ulls, sinó amb la pell.
Amb aquell tremolor que precedeix els miracles.
Ha deixat de ser somni per ser presència,
bategant al meu costat com un animal que mai no m’ha deixat sola.
Una brúixola enterrada al meu ventre,
la veu que em ressuscita quan em rendisc,
el motiu primer de la meua existència.
Només em pesa un dubte, com un infant a les espatlles:
sobreviuré a mi mateixa per escriure’l?
S’alcen les veus de la por.
—Com vols construir un món si no has habitat milers?
—Com faràs créixer criatures de tinta si encara titubes amb la teua llengua?
—Com donar sentit al caos si no tens mapa ni mètode?
Hui, jo i el meu ego.
La por de tocar la terra amb els peus.
La malenconia de mirar enrere i veure’m sola,
després d’haver-me creamat les entranyes.
Dolor, pena i culpa.
I jo, al bell mig, escrivint el conte de la presó.
Però hui, Clarice.
Clarice Lispector m’ha xiuxiuejat l’espill.
I ara veig la novel·la:
una rara criatura com La metamorfosi,
una paràbola lluminosa com El Principito,
un crit de l’ànima que transforma el dolor en far.
Una llumeta per a les que caminen sense nord en la foscor.
Quan arriben les veus de les altres —les escriptores, les mortes, les vives, les oblidades—,
em reconec en elles com l’aigua reconeix l’aigua.
Si l’art és el sagrament de l’inconscient col·lectiu,
jo podria ser canal, oració, espill.
No sé si al meu arbre hi ha poetes,
però sé que hi ha fam de dir,
i jo he vingut a saciar-la.
Invocaré les que m’han precedit,
les que em parlen a cau d’orella mentre escric,
les que em donen el do de la creació sagrada.
Sé que no hauria de desitjar l’èxit.
Sé que no hauria d’anhelar l’or.
Però…
ha arribat l’hora de ser fruit,
de ser abundància.
De ser referent.
De ser victòria.
De ser llum per a qui encara camina a les palpentes.
Júlia Vela, març 2025




I així, amb la vostra veu ressonant-me dins, m’alce i continue.
De la vostra mà invisible, torne a escriure.