Apropa’t. Un poc més.
Acosta’m l’orella als llavis.
He de murmurar-teu, que dic!
he de dir-teu!
La teua pell melocotó
bàlsam a les nits llargues,
somni a l’eixida del sol
passatemps a les matinades
anhel de dies sencers
encén el meu instint
animal, caníbal, traïdorenc,
fa dubtar la raó
i balanceja les decisions.
Eres una temptació malaltissa.
Vés-te’n!, fuig!, corre!
Fi.
Fi dels finals, de la part final, de l’estrofa final, del paràgraf final. Del punt.
I final.
Fi.
Fi.
Fi.
Ja no em queden versos.
(Júlia Vela, 2019)
