PINTURA RETRAT: Brian Scott (briscott)

Una habitació. Una xiqueta asseguda davant un full en blanc. Un llapis i una goma d’esborrar. Una intenció li travessa el pit, recorre l’espatla i baixa pel braç dret fins arribar a la mà. Un impuls agafa el llapis, i una veu interior li suggereix per primera vegada:

—Escriu, xiqueta, escriu…

A poc a poc, l’excepció es transforma en quotidianitat. Escull el castellà per parlar clar als de dalt, als xupla-sangs, als doctorots amb ulleres de sabuts, als senyorets de mans fines i lluents com el xarol. El valencià l’empra per desfer, amb paraules, els nusos que l’ofeguen; també per descriure els costums de l’entorn on ha crescut i per esbossar historietes guardades al seu inconscient. La veu la guia:

—Que l’elecció de l’idioma no et frene. Escriu, xiqueta, escriu…

El que abans era un hàbit esporàdic es converteix, a força de repetició, en un ritual diari. Primer aboca de cop tota la madeixa d’idees dins d’un plat fondo, remena les lletres amb el brou del context i deixa que es xopen de significat. Quan la mescla està ben amarada, posa en dubte cada expressió, cada síl·laba, cada adjectiu… Amb paciència, espera el que calga fins que qualle i s’assente. I si el sabor resultant no és l’esperat, repeteix la recepta més avant amb altres condiments i noves cassoles. Ho intenta una vegada, i una altra, i una altra encara, fins a avorrir-la. Si no arriba prompte al nivell per destresa, arriba per “plastidecor“. I la veu li recorda:

—El secret és no deixar d’escriure. Escriu, xiqueta, escriu…

A cada crisi existencial es maleeix per haver triat un idioma que no domina per expressar-se amb fluïdesa, ni artísticament, i encara menys de manera correcta. Per què sempre triava el camí més llarg cap al seu destí? Si ja sabia que no tenia els coneixements d’ortografia ni de gramàtica que calien, com s’havia ficat en aquest embolic? Si els castellanismes se li enfilaven per tots els racons i no era capaç de diferenciar-los sense ajuda de Sor Enciclopèdia de la Llengua Catalana? Si tot el vocabulari que tenia cabia en el llibret de Versos per a Anna i els primers capítols de Tirant lo Blanc? Si Softcatalà s’havia convertit en la divinitat a qui més resava? Si no sabia esbrinar el significat d’un acudit sense Sant Google d’Assís? Si li faltaven hores, mesos i anys de lectura? I arroves i arroves de paciència.

Malgrat tot, la veu insistia:

—No abaixes mai el cap ni amagues la teua identitat rere un pseudònim per esquivar les bales imaginàries dels teus contemporanis filòlegs. Saps quantes avantpassades hagueren volgut signar les seues creacions? Si no pots fer-ho per tu, fes-ho per elles. Continua. No pares. Escriu, xiqueta, escriu…

Però el problema no era només l’idioma. També era el gènere. Només una convicció la lligava a la poesia: és i està en tot, com la política. Per què? No ho sabia explicar. Per això també es va infiltrar en aquest món. Començà a compartir alguns “poemes”. Anys després, una altra crisi d’identitat la deixà eixuta. Ho va perdre tot i tots. O quasi tot i quasi tots. Per un capritx de la vida es van ajuntar el buit del tot, el ridícul absent i una companya de teatre amb la proposta de participar en jams poètiques i recitals comarcals.

Com a conseqüència, els esdeveniments es feien cada vegada més seriosos. I ella allà anava, es presentava a cada lloc amb un cartell de neó invisible que deia: “Sóc la intrusa”. Ni que algú ho intentara, ningú no podria imitar les empastrades que protagonitzava: per exemple, la impuntualitat, oblidar d’imprimir part dels poemes i adonar-se’n a mitjan acte. El seu padrí, que havia confiat cegament en ella, l’havia acollida, presentada al seu cercle i li havia atorgat les oportunitats més importants, es feia creus:

—Com pot una persona amb tant de potencial autoboicotejar-se així?

Es preguntava. I ella, conscient dels seus actes, engrandia l’interrogant que la corcava per dins:

—Quan em descobriran i em faran fora?

A pesar de tot, la veueta començà a cridar més fort:

—Escriu, xiqueta, escriu.

I també li deia:

—Veus? Ja has trobat el teu talent innat: la interpretació i la recitació de poemes.

Aquella veueta, o intuïció, aconseguí sembrar dins del seu pensament la idea que era possible. Podia convertir-se en realitat. Però calia esforçar-se, preparar-se, estudiar, observar, aprendre, practicar, integrar la frustració de no ser perfecta, de no ser brillant des del primer dia. Acceptar el procés. Integrar els aprenentatges. Corregir els impulsos inconscients que li restaven credibilitat.

I, tot i això, si algú gosava anomenar-la “dona poeta” o definir els seus textos com a “poemes”, acabava roja com el cercle de la bandera del Japó i arrupida com un porquet de Sant Antoni en un racó.

La veu mutà en la seua pròpia veu interior. I la seua veu no la deixava ni de dia ni de nit:

—Escriu, xiqueta, fes-me cas, escriu!

No et donarà menjar (o potser sí). No reviurà en tu mai l’esperit de Maria Mercè Marçal (o potser escriuràs com una altra escriptora). No serà fàcil dominar l’escriptura, reconéixer els grans amb només un vers o una estrofa, escriure amb seguretat ni recitar sense tremolar…

—Però insistisc: escriu, xiqueta, escriu.

Tens els motius, tens la teua història i la innocència de qui imagina un món nou perquè no li agrada aquest. Tomba una a una totes les teues barreres mentals. Enfronta la por, la inseguretat i la vergonya. Fuig dels formalismes desmesurats. Escriu per a tu, per als teus, per a qui vulga conéixer de veritat el teu univers interior. I llença els “què diran” dels opinòlegs a la fossa de la cuneta. A la mateixa on vas enterrar els inquisidors que es reien de les teues possibilitats, o els pensaments que t’emmudien i t’enfonsaven durant anys.

Ara que ja ets una dona, et parlaré de vosté:

—Escriga, senyoreta, escriga.

Vosté, que ha nascut amb el do de traure amb la mateixa elegància les veritats de l’ànima que les vergonyes d’entre les molles de la cintura, ha de saber qui és i qui pot arribar a ser. Vosté, que sap què vol dir i també com ho ha de dir.

—Escriga i salve’s. Escriga i salve la xiqueta que viu dins de vosté. Escriga i veurà com escrivint se’n van l’angoixa i la culpa. Escriga i crega fermament en vosté, i veurà com tornen el respecte i el reconeixement que rebutjava. Escriga i accepte tot el que es mereix.

Escriu com una escriptora. Recita com una actriu de doblatge especialitzada. Ha arribat l’hora de presumir l’accent, d’alliberar-te del patiment i de gaudir delerosament de la vida.

Escriu, en pau. Ja t’has amagat prou.