Manifest íntim d’una desobediència necessària

Hui m’he adonat, amb una lucidesa ferotge, d’una certesa que fa anys em murmura per dins:
he permés que em trencaren —amb paraules, gestos, absències—
només per sentir que encaixava en algun lloc.
En algun cercle. En algun grup. En algun espai.
M’he maltractat —físicament i psíquicament—
només per sentir que era acceptada.

He dissimulat la meua força, la meua perspicàcia,
la meua intensitat i la meua bellesa —sí, la meua—,
perquè en aquest món, ser dona i ser lliure no sempre és compatible.
He reduït el que sóc, he ocultat els meus talents, he camuflat la meua potència,
he callat el meu criteri, la meua veu, el meu foc.
He assimilat i empassat els judicis externs
fins al punt d’anar contra mi,
contra la meua naturalesa.
He sigut la traïció constant a mi mateixa.
A la meua veritat.
A la meua ànima.

I si no em sentia rebutjada, m’apartava jo mateixa.
He interpretat papers que no eren meus,
però que assumia com a propis.
Rols heretats, projectats, imposats.

He representat la dolenta, la bandarra, la impertinent, la despistada, la menfotista,
la irresponsable, l’atrotinada, inútil, sense trellat,
la rebel, la rara, la sobrada, la provocadora,
la deixalla, la borda, la fanfarrona, l’eixelebrada,
la intensa, l’estafadora, l’aprofitada, la desarrelada,
la impossible, la insofrible, la insolent, la bocamolla…

Tantes màscares.
Tants personatges.
Tantes veus que m’han dit com havia de ser.
Tants veredictes aliens que vaig assumir com a certs.
I en compte d’allunyar-me’n, em quedava.
I en compte d’alçar la veu, l’engolia.

Vaig aprendre a immolar-me en públic, a desconfiar de mi en privat.
Vaig embrutar el meu nom.
Vaig donar la raó a qui em projectava la seua pròpia misèria.
I en lloc de fugir d’eixe relat,
el vaig acabar encarnant.
Vaig aprendre a demanar perdó per existir.

I tanmateix…

Hi havia una cosa que ningú no em podia arrabassar:
la meua intel·ligència.
La meua curiositat.
La meua creativitat.
I les mirades netes d’aquelles ànimes
que sabien llegir-me més enllà de la crosta.

Perquè sí.
Era llum dins una cova.
Era caràcter emmascarat de fragilitat.
Era l’assenyalada dins d’una societat que ens vol agenollades i discretes.

He buscat mestres, senyals, rituals, oracles, salvadores.
Però hui ho he entés:
no cal cap fórmula màgica, ni cap redempció externa.
No cal venjança, ni ressentiment, ni retrets.

Només cal això: ser-me lleial.

A mi,
al meu enteniment,
a la meua autenticitat.

Hui,
decidisc, per fi,
deixar enrere la submissió i abraçar l’autoafirmació.

Ja no demane permís per viure.
No supedite la meua autonomia a cap companyia.
No m’amague més sota cap disfressa.
No.

Sóc la dona que ha decidit viure amb dignitat.
Amb coherència.
Amb amor propi.

I si la meua llibertat incomoda,
que esclate.

I si la vida em vol a soles, que em trobe sencera.
I si em vol estimada, que siga per qui sóc.

Perquè jo no he vingut a fingir.
He vingut a ser.